Sou a: Salubritat Pública» La mosca negra» Cicle

Cicle

Descripció de l’espècie

Els insectes coneguts amb el nom de mosca negra pertanyen a l’Ordre Díptera, i la Família Simulidae. Es tracta d’uns insectes que es distribueixen per tot el món, sempre associats amb corrents d’aigua, en els quals es desenvolupa bona part de la vida d’aquests insectes.


Cicle de vida

El cicle de vida d’aquests insectes es desenvolupa mitjançant una metamorfosi complerta (ou, larva, pupa i adult), en la que les femelles dipositen els ous en cursos d’aigua corrent (rius, rierols) o en la vegetació que es troba en contacte amb aquesta aigua i un cop aquests eclosionen, apareixen les larves que es fixen a la vegetació submergida o al substrat. El següent pas en el cicle és l’aparició de les pupes, que es situen en les parts de la vegetació més resguardades del flux d’aigua i es preparen per a l’eclosió de l’adult. En aquest moment l’insecte passa del medi aquàtic al medi aeri, i és en aquest estadi quan genera la problemàtica per a humans i animals gràcies a la necessitat de les femelles d’ingerir sang per a poder realitzar la maduració dels ous en el seu interior i poder-los dipositar novament als cursos d’aigua.


Les característiques d’aquesta espècie i les del seu hàbitat fan que puguin donar-se fins a cinc o més generacions en un mateix any, amb un màxim de densitats poblacionals concentrades a finals de primavera i principis d’estiu.


Aquesta espècie es caracteritza per habitar en aquells rius de terra baixa en els que hi ha un cert corrent d’aigua. S’ha trobat també el riu Duero, al Ter i el Tec, així com a diversos rius del centre i est d’Europa i Gran Bretanya


L’ou

Les femelles adultes de S. erythrocephalum dipositen els ous a l’aigua, els quals es fixen als substrat gràcies a la seva coberta impregnada d’una secreció viscosa adhesiva. El nombre d’ous que dipositen en cada una d’aquestes postes pot variar entre 200 i 300 ous.


El desenvolupament embrionari està regulat per la temperatura, oxigenació i fotoperíode. Quan aquests factors no ofereixen unes condicions òptimes per al desenvolupament embrionari els ous dipositats al substrat fluvial poden romandre en diapausa un període llarg de temps fins que aquestes condicions tornin a ser les adequades per a l’eclosió.


La recol·lecció d’ous per a la seva observació resulta una tasca gairebé impossible al riu Ebre, degut a la dificultat per a prospectar en les zones de corrent d’aigua per les dimensions d’aquest i el gran volum d’aigua que hi circula.


La larva

En finalitzar el desenvolupament embrionari, eclosionen els ous, donant pas a les larves.


Aquestes larves es fixen a la vegetació submergida del corrent fluvial, buscant aquelles zones de les plantes on el flux d’aigua és més fort i disposen de més aliment.


La larva es caracteritza per la seva forma subcilíndrica, que és més gruixuda per la part del tòrax i per la part terminal de l’abdomen, i la seva mida varia entre 3 i 10 mm, en funció de les condicions en les que es desenvolupa.


El cap disposa de dos apèndixs filtradors plegables, les premandíbules, mitjançant les quals s’alimenta filtrant. La forma d’aquestes premandíbules modificades és la de dos ventalls, formats per una sèrie de radis amb setes curtes, com si fossin pintes. Aquests ventalls poden obrir-se i tancar-se de forma que la larva els obre de cara al corrent del riu i després els tanca per a netejar-los amb l’ajuda de les mandíbules. Aquesta facilitat per a dirigir els apèndixs cap al corrent es realitza gràcies a la disposició de la larva que pot realitzar rotacions del cos de 90 a 180º.



La seva fixació a la vegetació es realitza gràcies a una ventosa situada a la part apical de l’abdomen, i el desplaçament el realitza gràcies a aquesta estructura i a la presència d’un pseudòpode ventral, proveït d’una corona de ganxos.


La coloració de la larva depèn de l’alimentació, de manera que pot adquirir coloracions més fosques quan el seu tub digestiu contingui menjar.


El desenvolupament larvari comprèn diferents estadis, la duració dels quals depèn de les condicions ambientals.


La recol·lecció de les larves es realitza a partir de la recol·lecció de les plantes aquàtiques sobre les que es desenvolupa i que en el riu Ebre es centra principalment en l’espècie Potamogeton pectinatus, tot i que també es poden trobar en exemplars del gènere Myriophyllum.


La pupa

La següent fase del cicle vital d’aquesta espècie és la pupa. Al final del desenvolupament larvari, la pre-pupa es desplaça cap a zones una mica més resguardades de la corrent en la que trobàvem la larva, com poden ser les bifurcacions de la vegetació, etc., i comença a construir un estoig sedós al voltant del seu cos dintre el qual trobarem la pupa. Aquest estadi és el més important des del punt de vista taxonòmic.


En Simulium erythrocephalum la forma que presenta aquest estoig és triangular, amb una obertura per un dels costats, disposat de forma uniforme al voltant de la pupa. La mida d’aquest varia entre 2 i 6 mm. En funció del desenvolupament de la pupa podem distingir clarament el cap amb els filaments respiratoris, seguit del tòrax i l’abdomen.


Per l’obertura de l’embolcall sobresurten els filaments respiratoris, òrgans específics la forma dels quals caracteritzen l’espècie. Cada un dels òrgans respiratoris presenta 6 filaments, que neixen de troncs pràcticament sèssils.



La recol·lecció de les pupes, a l’igual que la de les larves s’efectua mitjançant la recol·lecció dels macròfits sobre els que estan fixades. Mitjançant una barca i les eines necessàries per a agafar els macròfits de l’aigua (ganxos) i poder observar si contenen larves o pupes fixades (palanganes blanques, lupes) es poden recol·lectar individus d’aquesta espècie per a la seva millor observació al laboratori.



L’adult

Al finalitzar el desenvolupament de la pupa trobem un insecte a punt per a passar del medi aquàtic al medi aeri. Aquest pas es realitza gràcies al trencament de la membrana del tòrax de la pupa, i a unes bombolles d’aire que ajuden a l’adult a sortir a la superfície de l’aigua i refugiar-se a la vegetació emergent propera fins que estigui a punt per a volar.


L’estadi adult, tot i no ser el més important en la classificació d’aquests insectes, és de gran importància, ja que aquest és el que representa una molèstia per als humans i la resta d’animals, degut a que les femelles necessiten ingerir sang per a realitzar la trofogènesi.


Aquests insectes tenen l’aparença d’una mosca petita, de color fosc i de 3 a 5 mm de mida.


En el cap trobem l’aparell bucal, que en les femelles sobretot està format per peces curtes, adaptades per a poder esquinçar els teixits dels seus hostes, amb el labre amb denticles apicals, les mandíbules i maxil.les són finament dentades i el llavi té forma de trompa curta.



El ulls són arrodonits i presenten un marcat dimorfisme sexual, en el que els mascles a part de tenir els ulls més grans no deixen espai entre ells per al front, mentre que les femelles sí.


Les antenes són curtes. El tòrax és engruixit i de color fosc i les potes curtes. Les ales són transparents, i la venació no es troba molt marcada, distingint-se les venes costal, sub-costal i radials. L’abdomen té nou segments visibles, de coloració no tan fosca com el tòrax.



Els mascles s’agrupen formant eixams i copulen amb les femelles generalment en les zones de repòs o alimentació. Els ulls més grans en el cas dels mascles els serveixen per a poder distingir a les femelles des de distàncies llargues.


Un cop les femelles estan fecundades busquen els seus hostes per a poder realitzar la maduració dels ous. L’activitat d’aquestes és diürna i exterior, refugiant-se solament a la vegetació més propera.


La dispersió dels adults un cop han emergit del riu pot ser de bastants kilòmetres, com es demostra en el cas del riu Ebre, arribant a afectar poblacions força allunyades del riu.


Els adults s’alimenten bàsicament de nèctar de flors, tant pel que fa als mascles com a les femelles, tot i que les femelles necessiten a més la ingestió de sang.


Per a trobar els seus hostes, les femelles utilitzen estímuls visuals, olfactius i tàctils, de manera que a partir del color, la forma, la concentració de CO2 i l’olor ajuden a trobar la seva aportació sanguínia.


En el procés d’ingestió de sang, s’inoculen a l’hoste substàncies anticoagulants i paràsits, cosa que provoca les característiques reaccions al·lèrgiques que hem pogut observar en les persones.