Sou a: Salubritat Pública» El mosquit» Paludisme

Paludisme

En aquest apartat no es vol més que fer constar la relació que ha tingut el paludisme amb la gent del Delta; fruit d’informacions extretes per la mateixa gent es vol donar una petita pinzellada de com es va realitzar la campanya antipalúdica en aquestes terres.

La incidència del paludisme en el Delta de l’Ebre es remunta a principis de segle. En aquells temps, la ràpida extensió del conreu de l’arròs en la zona, gràcies a la construcció dels dos canals de l’Ebre, va afavorir encara més la presència de mosquits, en concret del gènere Anopheles en una zona ja de per sí humida amb llacunes d’aigües estancades.

Antic dispensari antipalúdic de Sant Jaume d’Enveja

A diferència d’avui en dia, el conreu de l’arròs requeria d’un gran nombre de treballadors, que vinguts de terres valencianes o andaluses feien possible l’obtenció de la collita anual. Aquest fet va ser un element clau en l’extensió de la parasitosis, ja que molts d’aquests temporers provenien de zones on es trobava el plasmodi causant de la malaltia.

A més a més, les condicions en que vivien tant aquestes persones com els habitants del Delta feien més fàcil aquesta propagació.

Les cases disgregades entre els arrossars, així com el fet que els estables i corrals (llocs on habitualment es refugien aquests insectes) fossin una continuació d’aquestes cases, facilitava una ràpida i segura propagació de la malaltia, que acabava sent una transmissió domèstica, ja que afectava a molts membres d’una mateixa família especialment nadons.

Davant aquest augment dels malalts, la Dirección General de Sanidad, que era qui s’ocupava d’aquests temes, es va veure obligada a instal·lar diversos dispensaris antipalúdics a la zona, un dels quals va ser el de Sant Jaume d’Enveja.

Aquest dispensari fou inaugurat el 1925, amb la funció d’atendre i estudiar tots aquells casos de paludisme de la comarca, llavors pertanyent al Baix Ebre, per on passaven malalts de Sant Jaume i temporers vinguts de fora, a més dels de La Cava, Jesús i Maria i Camarles.

Ildefonso Canicio

La direcció del centre fou a càrrec del Dr. Ildefonso Canicio i el Dr. Pablo Cartañà, el segon dels quals, dos anys després de la posada en funcionament del dispensari marxà a Barcelona, on fixà la seva residència. El Dr. Canicio quedà al front del centre fins que el paludisme va cedir.

Els mitjans amb els quals es combatia la parasitosis eren pocs i no feien la tasca fàcil. El Dr. Canicio, natural de Sant Carles de la Ràpita va fixar la seva residència a Sant Jaume d’Enveja. El dispensari es trobava en la mateixa casa on vivia, fet que li feia fàcil compaginar la seva tasca com a metge de medicina general de Sant Jaume d’Enveja i dedicar les màximes hores possibles a l’estudi de la malaltia. El seu treball a la consulta va fer que ajudés a venir al món a dos generacions, motiu pel qual va arribar a conèixer molt bé als seus pacients.

Per a la determinació del plasmodi es realitzaven extraccions de sang, que efectuava el Sr. Artur Sànchez. Amb aquestes mostres de sang es feien unes preparacions de gota grossa i eren analitzades al microscopi pel Dr. Canicio. (foto 2.1.7.5) (Peu de foto: gràfiques i taules fetes a mà pel Dr Canicio)

Tots els casos analitzats eren recollits en unes fitxes proporcionades per la Generalitat de Catalunya o per la Dirección General de Sanidad, on queden recollits els resultats dels anàlisis realitzats, en funció de si eren positius al paludisme o no, i en cas afirmatiu, quin tipus de paludisme era. De l’estudi d’aquestes fitxes es van confeccionar unes gràfiques, fetes a mà pel mateix doctor, en les que consta quins tipus de paludisme eren presents en el Delta així com la procedència dels malalts i el seu nombre. Aquests resultats van deixar palès una major incidència de casos de paludisme causats per Plasmodium vivax (terciana), que per sort, dels diferents tipus de plasmodi no era dels més virulents. També hi ha constància de casos de Plasmodium malariae (quartana) i Plasmodium falciparum (laveriana).

El tractament de la malaltia es feia a base de quinina, també anomenada sofate, que s’administrava en forma de pastilles. El seu mal sabor va fer que als malalts se’ls obligués a prendre-la en el mateix dispensari per a tenir la seguretat que s’administrava correctament. Al llarg dels anys es van anar alternant diferents formulacions per a que el seu sabor no fos tan desagradable alhora que també fer-lo més eficaç. Els últims anys de la campanya contra el paludisme, concretament a partir del 1943, s’administraven pastilles d’A.T.P (0,1 gram d’atebrina y 0,005 grams de plasmoquina).

Pastilles d’ATP

La campanya antipalúdica va donar peu a estudiar quina era la biologia del mosquit que transmetia aquest plasmodi, per a poder engegar una lluita integrada en la que una peça clau era informar bé a la gent de quines eren les mesures que es podien adoptar per a disminuir les possibilitats d’infecció, editant unes fitxes informatives que es trobaven en els dispensaris; el progrés, amb una millor condició de salubritat a les cases, sumat a la intensa lluita portada a terme a la zona va fer possible l’eradicació del paludisme al Delta de l’Ebre cap als anys 50.

Com a anècdota, en la nostra recerca d’informació, vam poder mostrar la fitxa amb les dades de l’atenció en la consulta a la seva propietària, Francesca Gonzàlez,que a l’edat de 22 anys va contraure paludisme i va ser atesa pel Dr. Canício al seu consultori de Sant Jaume d’Enveja.

El Dr. Canicio va dedicar gran part de la seva vida a la lluita contra el paludisme al Delta de l’Ebre; ell mateix i la seva esposa també es van veure afectats. Va morir a Sant Jaume d’Enveja el dia 6 de gener de 1961 als 62 anys d’edat. En el seu dispensari va deixar nombroses fitxes dels seus pacients que deixen constància de la seva tasca, així com les gràfiques, mostres de sang i alguns utensilis utilitzats en el dispensari, recuperats primer per la que fou la seva filla adoptiva, Adela Gisbert Casanova, i avui en dia pels seus néts, que recentment han exposat tot aquest material al poble de Sant Jaume d’Enveja.

Adela Gisbert Casanova