Sou a: Salubritat Pública» El mosquit» Focus larvaris

Focus larvaris

Tot i que el problema és global i radica en el nombre de mosquits presents en la zona deltàica i la seva àrea d'influència, un estudi més aprofundit ens demostra l'existència de tot un seguit d'espècies de mosquits que han trobat en la zona del Delta un lloc idoni per al seu desenvolupament. Unes són eminentment agressives per a l'home, causant una lògica preocupació tant des del punt de vista sanitari com de qualitat de vida, i d'altres presenten un comportament picador diferent i passen pràcticament desapercebudes per nosaltres.


Tot seguit realitzarem una síntesis de les grans àrees productores de mosquits i el grau d'aplicació del mètode antilarvari sobre les mateixes.


Zones naturals


En aquest apartat s'inclouen tots els espais naturals del Delta de l'Ebre, que situats majoritàriament en la seva perifèria, sumen un total aproximat de 7.700 ha.


Aquests espais constituïts per sorrals, reraplatges, llacunes i aiguamolls, presenten una fragmentació molt important, tant pel que fa a la seva localització sobre la superfície deltaica com per la seva mida. Així tenim espais que no es perllonguen més enllà de pocs centenars de metres quadrats fins a d'altres que ocupen un centenar d’hectàrees.



La major part d'aquests espais, des de l'any 1983 que es crea la figura de Parc Natural, estan sota la tutela d'aquest organisme.


La riquesa ecològica d'aquests espais es mostra evident per la biocenosi que allotja, tant pel que fa a l'ocupació vegetal com animal. Essent un reflex de l'ocupació original de la major part de la plana deltaica.


L'ocupació vegetal d'aquests espais no és més que un reflex de les condicions hidrològiques i fisicoquímiques a la que estan sotmeses. Així la presència de sosars, jonqueres, senillars o prats d'agram, ens mostren a mode d'indicador ecològic, la salinitat del substrat, així com el règim d'aigua i les seves característiques químiques (salada o dolça).



Aquest és un element clau alhora de tipificar focus larvaris, ja que la presència d'aigua i la seva temporalitat, així com les seves característiques químiques, delimitaran el desenvolupament d'una o d'altra espècie de mosquit. Així doncs, el reconeixement del poblament vegetal és una de les eines utilitzades per confeccionar la cartografia temàtica, que permet desenvolupar el control larvari de les poblacions de Culícids.


Com la resta d'éssers vius els mosquits han sofert una evolució que els ha dut a segregar-se en l'espai, ocupant cada espècie un nínxol ecològic adequat a les seves característiques.


La major part d'aquestes zones litorals presenten unes característiques molt marcades de temporalitat de règim d'aigua, que acompanyades d'un substrat salobre els fan el lloc idoni per al desenvolupament d'espècies de mosquit del G. Ochlerotatus.


El G. Ochlerotatus i més concretament l' Ochlerotatus caspius com a espècie més característica, són els pobladors per excel·lència d'aquests espais. Un estudi aprofundit del seu cicle de vida ens demostra el perquè:




  • desenvolupament molt ràpid, 3-4 dies per acompletar el seu cicle larvari, ja que la presència d'aigua i la seva permanència, element imprescindible, no sempre està garantida.
  • Medi molt fluctuant que també condiciona la presència de possibles depredadors, si el medi es consolida i aquests apareixen, el cicle sol estar acomplert.
  • Característiques físiques de la larva que l'hi permeten viure en aigües amb elevat contingut de sal.
  • Gran agressivitat per part dels adults envers els mamífers, a diferència d'altres mosquits, aquests presenten una activitat picadora diürna.
  • Mosquits adults molt resistents a les condicions climàtiques, aprofiten els corrents de vent per desplaçar la seva activitat lluny dels seus llocs de cria (en moments d'eclosions larvaries importants fan notar la seva presència a tota la plana deltàica i les seves rodalies).
  • Capacitat única de dipositar els ous en un substrat humit i no pas sobre l'aigua com la resta de mosquits. Aquesta característica no és més que un fenomen adaptatiu obligat per la temporalitat hídrica del seus llocs de cria.
  • Els ous disposen d'una coberta que els aïlla de les condicions de sequedat i els fa romandre viables fins i tot al llarg de varis anys.

Tenint en compte aquestes característiques s’entén que el control poblacional d'aquesta espècie, fins a límits tolerables, sigui un dels objectius prioritaris del CODE.


La influència de les excessives poblacions d'aquesta espècie sobre les infraestructures turístiques i els pobles, molts d'ells construïts a proximitat dels seus focus larvaris, va ser el desencadenant de la creació del CODE.


En l'actualitat el CODE, gràcies a una major aportació pressupostària (incorporació de la Generalitat de Catalunya) està en disposició des de l’any 2000 d’abordar la majoria dels espais que anteriorment eren inabordables.



En aquest sentit s’ha de remarcar la gran tasca conjunta que desenvolupen els tècnics del Parc Natural i del CODE, que ens ha portat a desenvolupar el control larvari de les poblacions de mosquits a gairebé tota la superfície deltàica. Sols queda exclosa, en l’actualitat, la reserva integral de la Punta de la Banya.


Aquestes tasques conjuntes de planificació, supervisió i control ens porten a un model de gestió molt interessant i que de ben segur serà un model a seguir per d’altres zones amb característiques i problemàtiques similars.


Arrossars

La gran transformació agrícola del delta ens ha portat a tenir en l'actualitat 22.000 ha d'arrossars. Aquests arrossars a part de representar un dels components econòmics més importants d'aquestes comarques, un suport important per a la rica avifauna deltaica, representa un lloc de cria excel·lent de l'Anopheles atroparvus.

Aquest és un mosquit típic de l'arrossar, ja que en ell troba les condicions ecològiques adequades per al seu desenvolupament, aigües dolces i netes, un xic ombrejades i riques amb nutrients (fongs, bacteris, protozous). Com el seu lloc de cria és un lloc prou estable presenta un cicle larvari més llarg que la resta de mosquits deltaics (10-12 dies). També presenta unes característiques morfològiques que fan de la seva larva una de les espècies força adaptades a aquest medi, així la capacitat de rotació del seu cap de 180º, el fan romandre pràcticament en superfície, filtrant tot el que queda retingut per la tensió superficial de l'aigua, tant en la part de dalt com en la de sota.


Aquest mosquit en la seva fase adulta ha representat en el passat un del elements més greus per a la salut humana i ha estat objecte d'un estudi aprofundit. L'Anopheles atroparvus era en la zona del Delta de L'Ebre el vector del Paludisme. Gràcies a les campanyes antipalúdiques es va considerar eradicat el paludisme de les nostres terres cap a l'any 1945. Les campanyes amb quinina i fins i tot la introducció d'un peixet larvòfag varen contribuir a la seva eradicació.

La colonització del delta i la progressiva mecanització agrícola ens ha portat a un increment molt notable d'aquest conreu en la zona. Associat a aquest increment de conreu hem sofert un increment de mosquits d'aquesta espècie, que si bé avui per avui no representen un elevat risc sanitari, sí que han esdevingut pel seu volum, i la seva característica acumulació en els nuclis habitats, un dels mosquits més importants de la zona.

En l’ecosistema que constitueix l'arrossar s'hi desenvolupen altres espècies de mosquits com són el Culex modestus i el Culex pipiens. El primer presenta una gran agressivitat vers els humans, però presenta una molt baixa capacitat de desplaçament, així esdevé un mosquit molt molest per a les persones que tenen una activitat en el conreu en les hores crepusculars, però passa pràcticament desapercebuda la seva activitat en els nuclis urbans. Els últims anys però, lligat a canvis en les varietats d’arròs utilitzades en el conreu, la presència d’aquesta espècie a l’arrossar ha experimentat un fort augment, de manera que es fa patent en les poblacions o nuclis habitats que es troben més en contacte amb l’arrossar. La segona espècie de mosquit, tot i ser la mateixa espècie que els mosquits que es desenvolupen i causen problemes als nuclis urbans, probablement per desenvolupar-se en aigües netes no presenta una marcada antropofília i són les aus i els batracis la seva principal font de sang.

Des del mes d'abril, que el conreu es posa en aigua, les femelles hivernants (femelles ja fecundades) d’An. atroparvus buscaran la ingesta de sang per desenvolupar aproximadament 200 ous que dipositaran en l'arrossar. D'aquesta manera s'inicia el cicle anual que es perllonga fins al mes de setembre amb la sega de l'arròs, la baixada de temperatures i la dessecació de l'arrossar.

La seva corba de vol representa una típica campana de Gaus amb els dos extrems anteriorment citats i un màxim d'activitat concentrat en la primera quinzena d'agost.

En el camp de control d'aquesta espècie existeixen molts pocs treballs arreu del món, bé sigui perquè sol ser un problema molt lligat amb el tercer món (on s'apliquen solucions no desitjables ni permeses per nosaltres), o també perquè les zones productores d'arròs no solen estar gaire poblades, acumulant la població resident lluny del focus larvari, com pot ser el cas de la Camarga francesa.

Altres zones del món com els EEUU, amb zones d'arrossars importants, practiquen un control intens d'aquest insecte, realitzant cada 10-15 dies uns tractaments generalitzats a tota l'àrea de conreu. Aquesta solució que sembla molt senzilla i clara no és assumible per part del nostre territori, ja que 22.000 ha tractades cada 15 dies entre el període de juny a agost, fan un total de 132.000 ha de zona a tractar, que resulta una fita física i econòmicament inviable.

Aquest fet ens ha dut a buscar altres estratègies de control, basades en un estudi aprofundit de la dinàmica poblacional d'aquesta espècie en els nostres arrossars.

Es parteix del fet que les femelles vénen a picar als humans als nuclis urbans i urbanitzats, ja que és en aquests on a diferència de temps passats, es concentra la població. Llavors, sorgeix la pregunta de per què amb posterioritat aquesta femella dipositarà els ous a llarga distància, en el centre del delta, quan les condicions ecològiques dels arrossars que envolten els propis nuclis habitats són idèntiques a les més allunyades? Aquesta va ser la hipòtesis de treball inicial que es va confirmar amb un extens treball de camp realitzat durant els anys 92-93, on es mostrejaren un cop per setmana 56 arrossars de tota la plana deltaica, incloent totes les possibles variables existents (lluny de poble, prop de poble, prop de granja d'aviram, de porcs, etc).

Com a resultat es fixaren unes franges perimetrals als nuclis habitats del delta d'uns 600 metres d'amplada, que avaluant criteris d’eficàcia i de cost econòmic han esdevingut les anomenades franges de seguretat.

Aquestes franges de seguretat, constitueixen les superfícies de control dels arrossars, i en funció de la ubicació de cada nucli habitat, aquesta superfície és més o menys elevada. Tot seguit es mostra una taula amb la relació de les diferents zones:

Zona Superfície Ha.
Amposta 70
Eucaliptus 30
Poble Nou 200
Muntells 200
Sant Jaume d’Enveja 200
Sant Carles de la Ràpita 100
L’Ampolla 167
Camarles 167
Deltebre 400
Riumar 200
L’Aldea 300
Total 2.034

L’ideal de tractament d’aquestes franges comprèn la realització de 5 tractaments al llarg del cicle d'activitat d'aquests insectes. L’elevat cost econòmic però que això suposa ha fet que al llarg de 15 anys només s’hagin pogut fer tres tractaments per temporada, que tot i que resulten escassos, ens han ajudat durant aquest període d’anys a disminuir en certa mesura la població d’An. atroparvus al delta. L’experiència positiva adquirida al llarg d’aquests anys en aquest tipus de control, ens permet avui en dia afrontar aquests tractaments ampliant-los a 4, per tal de garantir un millor control de l’espècie en qüestió així com també de l’altra espècie problemàtica de l’arrossar, el Cx. modestus.

Un cop fet aquest aclariment sí que és cert que certes zones presenten una major problemàtica alhora d'executar els tractaments. És el cas de zones d'arrossar imbricat amb d'altres conreus o magatzems, com és el cas d'Amposta, o també determinades zones d'arrossar destinades a d'altres activitats com poden ser les piscifactories al bell mig de la zona de control, com és el cas de Deltebre. En tots aquests casos és necessari deixar zones limítrofes sense tractar, que evidentment són focus larvaris de l'espècie i disminueixen en certa mesura l'eficàcia dels tractaments globals. Certes normatives municipals són en aquest cas necessàries per a primar el bé col·lectiu en respecte del privat, i mostra d’això ho podem trobar als municipis del Delta de l’Ebre amb una ordenança municipal específica per a la lluita contra les larves de mosquits.

Tenint en compte que hem de fer front a tractaments en superfícies importants, és necessari la utilització d'un mitjà de tractament aeri, que garanteixi la rapidesa d'execució que ens ve condicionada per la dinàmica poblacional d'aquest insecte.

La planificació i execució d'aquest tractaments no estan exemptes de pertorbacions, ja que a part de la mobilització de tot el personal de terra necessari (controls de producte a pista i senyaleros de passades sobre el terreny), són uns tractaments molt delimitats en quant al temps i la climatologia. Sols es poden executar amb condicions de calma absoluta, situacions que en el nostre territori ens obliga a treballar a punta de dia i perllongar el tractament, si les condicions són adequades fins les 11 hores del matí. A aquest condicionant cal afegir les freqüents pertorbacions climàtiques que solen donar-se tradicionalment en aquestes dates, que evidentment compliquen i allarguen l'execució dels mateixos i en definitiva influencien en la seva eficàcia. Com és de suposar, les larves dels mosquits són alienes a aquests fenòmens i continuen desenvolupant-se perfectament en l'arrossar. (foto 2.1.4.2.8)

La complexitat d’aquests tractaments ha fet que al llarg dels anys s’hagi prioritzat treballar amb l’última tecnologia per part de les aeronaus. La finalitat que es busca mitjançant això és la de garantir l’èxit i la seguretat dels tractaments. Així doncs, les aeronaus van equipades amb un sistema DGPS, que ens permetrà obtenir tots els detalls del tractament mitjançant la georeferenciació de la feina diària realitzada. Per altra banda, resulta de gran importància també mantenir una comunicació amb el pilot mentre s’està realitzant el tractament, motiu pel qual, tant el personal de terra com totes les aeronaus disposen d’un equip de ràdio freqüència específic per a la realització d’aquestes tasques.

Un element limitant dels tractaments als arrossars, a banda de les inclemències meteorològiques, és el nul ventall de productes contra les larves de mosquits autoritzats en l’arrossar. En l’actualitat només es disposa d’un producte comercial, basat en el diflubenzuró, que és un insecticida inhibidor de la síntesi de quitina, sense la qual les larves dels mosquits no poden fabricar l’exoesquelet de forma que acaben morint al realitzar la muda. Aquesta conjuntura en la que ens trobem pel que fa a la disponibilitat de productes porta dos conseqüències immediates que caldria evitar: per una banda la creació de resistències als productes que ens pot portar l’ús continuat de la mateixa matèria activa per al control de mosquits, i per altra banda, l’encariment del producte fruit d’una manca de competències en el mercat. És per aquests motius, que des de l’any 2007, en que va entrar en funcionament la regularització dels productes a nivell europeu, quedant solament en ús un producte, insistim en la necessitat de revisar aquest llistat per tal d’incorporar noves molècules que ens permetin realitzar la nostra tasca correctament.

Zones urbanes

Degut a la concentració al llarg dels anys de la població en el delta, ja sigui en els diferents pobles o urbanitzacions, en aquests llocs es presenta una acumulació de diferents espècies de mosquits, que si bé molts d’ells no s'han desenvolupat en el nucli urbà, sí que hi van a buscar la sang necessària per al seu desenvolupament embrionari.

Tot i això, la presència de nuclis urbans i urbanitzats importants en la zona deltaica comporta tot un seguit de focus larvaris que generen mosquits principalment del G. Culex. El desenvolupament d'aquests nuclis amb un origen rural, així com les característiques físiques del substrat en el que s'han desenvolupat, comporten tot un seguit de llocs on s'acumula l'aigua, ja sigui per causes naturals o antròpiques, amb una forta càrrega de matèria orgànica, i esdevé el lloc idoni per al desenvolupament de les larves de Culex pipiens.

Així, fosses sèptiques, regadores abandonades, sèquies de desguàs, embornals, solars abandonats amb recipients que s'omplin amb aigua de pluja, etc, estan marcats en uns plànols temàtics i seguits mitjançant una base de dades. D’aquí s'elaboren uns plànols de treball que són els que seguiran els operaris alhora d'inspeccionar i tractar-los un cop per setmana.

Aquesta problemàtica s'accentua en els nuclis pròpiament deltaics com són: Sant Jaume d'Enveja i Deltebre, essent menor en el nuclis assentats majoritàriament sobre la terrassa continental: Amposta, Sant Carles de la Ràpita, Camarles, l'Ampolla i el Perelló.

La millora de les infraestructures d'aquests nuclis, així com les tasques de conscienciació ciutadana que el CODE desenvolupa, fan que aquesta problemàtica la puguem considerar com a suficientment abordada, amb uns resultats que podem qualificar de bons.

Aquest treball es complementa amb l'educació i informació, mitjançant tríptics, xerrades, treball a l'escola, mitjans audiovisuals, etc., a fi de reduir aquesta problemàtica gràcies a la conscienciació ciutadana.