Sou a: Salubritat Pública» El mosquit» Descripció de l'espai

Descripció de l'espai

Tot i que l’origen de les formacions deltàiques són tan antigues com el mateix riu, no fou fins l’última estabilització del nivell del mar que es començà a formar el complex deltaic actual, ara fa aproximadament 4.000 anys.

En tot aquest temps, especialment entre els segles XVI i XIX, s’ha anat configurant una vasta extensió de 320 Km2 de sediments aportats per l’erosió natural de la conca fluvial, transportats pel riu fins la zona marítima litoral i distribuïts mitjançant l’acció de les ones i els corrents marins, en un intens joc de forces entre totes dos unitats.


Les característiques de la conca, amb una gran extensió, la naturalesa dels materials que la formen, i unes pluges escasses però torrencials; juntament amb les característiques de la mar Mediterrània, on desemboca el riu, amb un baix règim de marees, onatges suaus, així com també la poca profunditat de la zona marítima litoral, han fet possible la configuració del Delta de l’Ebre, endinsat uns 22 Km en el mar.


Els materials que s’hi troben, argiles, llims o arenes derivades, són treballats pel riu i pel mar formant un gran nombre d’ambients deltaics, a més, la compactació i assentament dels sediments blans que formen el delta poden acabar donant noves llacunes i badies en enfonsar, sota el nivell del mar, els espais que han deixat de rebre sediments, constituint un conjunt essencialment dinàmic i evolutiu a curt, mig i llarg termini, creant una multitud de nínxols ecològics en petites superfícies, que donen a la zona una elevada diversitat biològica.


Segons l’esquema proposat pel geòleg Antoni Canício en el període comprès entre 4000 a J.C. i 1990 es reflexen els diferents moviments del curs del riu, podent-se apreciar la formació d’antigues llacunes litorals presents o desaparegudes en la plana deltàica.


La hidrologia de la zona es caracteritza per mostrar tota una gradació de salinitats en els diferents espais, així doncs, ens trobem amb els ullals, amb una salinitat molt baixa, i amb llacunes el contingut de sals de les quals és molt més elevat. Aquestes llacunes però, varien aquest grau de salinitat en funció del cicle periòdic del cultiu de l’arròs pel fet de formar part del sistema de desguassos de la xarxa d’irrigació general, de manera que entre els mesos de març a desembre hi ha una considerable aportació d’aigua dolça a les basses. La resta de l’any, en disminuir aquesta aportació augmenta la salinitat. A aquest fet s’ha d’afegir la influència marina sobre les basses. Tots aquests factors tenen una incidència directa en la generació dels diferents tipus de mosquits.


Amb tot això ens trobem davant un espai amb unes condicions climàtiques, de vegetació i de fauna peculiars. Aquests factors es veuen condicionats pel fet de ser una gran plana envoltada de mar. En ella trobem unes condicions climàtiques caracteritzades per una baixa fluctuació tèrmica, amb temperatures suaus i una elevada humitat.


Les escasses i irregulars precipitacions van gairebé sempre acompanyades del vent de llevant, fresc i humit, que origina aquestes pluges sovint de caràcter tempestuós. Al llarg de l’any trobem períodes amb pluges: de setembre a novembre i d’abril a juny; i períodes secs: de desembre a març i de juliol a agost.


Les temperatures mitjanes varien entre els 26ºC als mesos de juliol i agost fins a 10ºC al mes de gener. Els màxims i mínims oscil·len entre 39ºC i –6ºC, tot i que són poc freqüents la presència de temperatures sota zero.


La situació dels vents ve molt marcada per la presència del cerç o vent de dalt. Aquest vent del nord-oest es canalitza al llarg de les valls muntanyoses de la Depressió de l’Ebre originant fortes ventades, de caràcter sec i temperat, de gran incidència sobretot en els mesos de novembre a abril.


La resta de l’any es caracteritza per la presència de les marinades, brises suaus i humides de mar a terra, i principals causants de les pluges al Delta.


En tot cas, mai el clima esdevé un factor limitant per al desenvolupament de les diferents espècies de mosquits. Temperatures mitges superiors a 20 ºC acompanyades d’humitats relatives altes són la clau per a un bon desenvolupament larvari.


Els vents majoritaris del període estival són les marinades, vents de mar cap a terra, que afavoreixen la dispersió dels adults d’Ochlerotatus caspius, mosquits desenvolupats en la línia costanera, però que en determinats moments, afavorits per aquests vents, podem notar la seva presència terra endins, fins i tot en punts del massís del Montsià.

Les característiques geològiques del Delta i la seva constant transformació i evolució determina un tipus de vegetació concret que en cap cas ens permetrà parlar d’una vegetació potencial, sinó de dominis de vegetació, amb poblacions vegetals lligades generalment a les condicions ecològiques que es donen en un moment concret a un lloc concret.


En general al Delta de l’Ebre podem diferenciar els següents dominis de vegetació: ribera, helofítica, halòfila, psamòfila i hodròfila.


  • Vegetació de ribera: trobem zones amb domini del bosc de ribera, ocupant, com el seu nom indica la zona més propera a la riba del riu, tot i que l’excessiva explotació agrícola ha malmès bona part d’aquest bosc. Les espècies més característiques són l’aube (Populus alba), el xop (Populus nigra), l’om (Ulmus minor), el freixe (Fraxinus angustifolia) i la morera borda (Alnus glutinosa).


  • Vegetació helofítica: es troba allà on la capa freàtica és alta i en les vores de llacunes, el poblament vegetal ve caracteritzat pels canyissars amb diferents plantes acompanyants. Aquestes plantes són generalment senill (Phragmites australis), bova (Typha sp.), sisca borda (Cladium mariscus). En funció de la salinitat de les aigües ens trobem amb una vegetació helofítica clara com l’anteriorment descrita que és substituïda per un canyissar amb xufa o jonc marítim (Scirpus maritimus). Actualment la vegetació helofítica és la més representativa de l’ambient deltàic.


  • Vegetació halòfila: la trobem allà on la influència marina aporta unes condicions de salinitat força elevades, i on no hi arriba la influència fluvial, és en aquest lloc on es poden trobar comunitats d’espartinars i de salicornars: sosa (Arthrocnemum fruticosum), salicorni herbàci (Salicornia herbacea), diferents limoniums (Limonium sp.), salat (Atriplex portulacoides), salsona (Inula crithmoides). En funció del grau de salinitat i dels períodes d’inundació ens trobarem amb comunitats més o menys homogènies d’aquestes espècies.


  • Vegetació psamòfila: es troba en platges i dunes costaneres, amb una salinitat edàfica mínima gràcies a la percolació que permet la sorra d’aquestes sals. Es diferencien tres tipus de comunitats: comunitat de jull de platja (Agropyrum sp.), comunitat de borró (Ammophila arenaria), comunitat de crucianel·la marina (Crucianella maritima).


  • Vegetació hidròfila: la trobem submergida en l’aigua en la seva major part, en basses, tolls o cursos d’aigua i arrossars, aquests últims ocupen aproximadament el 75% de la superfície del Delta. Les principals espècies són: llentia d’aigua (Lemna sp), llengua d’oca (Potamogeton sp.). (foto 2.1.2.3.5)

El coneixement de totes aquestes comunitats dóna una informació precisa de les condicions físiques del l’indret en qüestió, informació molt valuosa pel fet que es tradueix en el coneixement a priori de la localització i biologia de les espècies de mosquits que s’hi poden desenvolupar.