Sou a: Salubritat Pública» El mosquit» Biologia dels mosquits

Biologia dels mosquits

Els ous dels mosquits tenen una forma subcilíndrica i una llargària aproximada d’un mil·límetre. Les femelles els poden dipositar d’un en un (Aedes, Ochlerotatus i Anopheles) o agrupats en nombre de 100 a 200, formant les anomenades navícules que presenten la característica de surar damunt de l’aigua (Culex, Culiseta).


D’altres ous dipositats de forma aïllada com són els dels anopheles presenten uns elements, que a forma de flotadors els permeten romandre en la superfície de l’aigua.




D’altres a diferència dels anteriors són dipositats de forma aïllada però sobre el substrat humit on desprès gràcies a la presència d’aigua es desenvoluparan, aquest és el cas típic dels Ochlerotatus i Aedes.


Les larves dels mosquits són sempre aquàtiques, i constitueixen una de les fases primordials per al seu control.


D’aquí que la presència de mosquits sempre implica la presència d’aigua, cosa que no és certa a l’inrevés, ja que col·leccions d’aigua de caire permanent on s’ha pogut desenvolupar una biocenosi ben constituïda limita la presència de larves de mosquits.


La larva passarà per 4 estadis larvaris amb sendes mudes per a esdevenir finalment una pupa, moment en el que es produirà la metamorfosi.


En funció de les espècies i de les condicions del medi el desenvolupament pot ser més o menys ràpid, en termes generals pot oscil·lar entre els 4 dies per espècies del G.Aedes i Ochlerotatus i els 12-15 dies per les del G.Anopheles.


La presència d’un sifó respiratori en la larva li dóna una característica adaptativa molt interessant, ja que li permet desenvolupar-se en aigües amb baix contingut d’oxigen, que limita l’existència de possibles depredadors, però que solen ser molt riques en matèria orgànica i per tant idònies per al seu desenvolupament.



Les larves són filtradores i s’alimenten bàsicament de matèria orgànica particulada, bacteris, fongs, etc.


És el pas clau per a que el mosquit pugui passar del medi aquàtic a l’aeri. En aquesta fase que dura pocs dies i fins i tot hores en determinades espècies de mosquits es produeix tot un seguit de transformacions metabòliques i físiques (metamorfosi).


Durant aquest període la pupa no s’alimenta, presenta uns tubs respiratoris que l’aïllen del medi aquàtic i presenta mobilitat.



En el moment de l’emergència de l’adult es trenca l’exoesquelet i l’adult roman uns moments a la superfície de l’aigua fins que està en condicions de volar, iniciant així la colonització del medi aeri.


En funció del seu nombre i de l’espècie en qüestió apareix en aquest moment la problemàtica generada per la seva presència.


Tot i que habitualment tant els mascles com les femelles dels mosquits s’alimenten de nèctar dels vegetals, les femelles requereixen d’un suplement alimentari molt ric per a poder desenvolupar un gran nombre d’ous. Aquest suplement ric en nutrients sol ser la sang de diferents vertebrats.



Així ens trobem en què totes les espècies no piquen a l’home, element important alhora d’establir el seu control. Espècies dels G.Aedes, Ochlerotatus, Anopheles i Culex són les més importants a tenir en compte.


Els mosquits solen picar al crepuscle del dia, moment de repòs dels seus hostes i on la presència de possibles depredadors encara és limitada. S’ha d’assenyalar per la seva importància a nivell de molèsties la facilitat que presenten els Aedes a picar a qualsevol hora del dia.



La fecundació de les femelles es realitza en el moment del naixement de l’adult. Es constata una certa sincronia, on els mascles solen emergir abans que les femelles, establint uns núvols de còpula on al travessar-los les femelles queden fecundades. Els espermatozoides quedaran allotjats en les espermateques, en nombre suficient com per a fecundar tots els ous que la femella desenvoluparà al llarg de la seva vida fèrtil.


La vida del mosquits sol ser molt curta, els mascles un cop assolida la seva missió de còpula (variabilitat genètica) solen desaparèixer. La vida de les femelles és un xic més llarga i en funció dels condicionants climàtics pot ser de setmanes i fins i tot un parell de mesos. En aquest període podrà arribar a completar 4 o 5 postes.


Un element clau per al cicle biològic dels mosquits és el període hivernal, moment desfavorable per les condicions climàtiques per al seu desenvolupament. Aquest condicionant el resolen de manera diversa i sol ser característica per a cada espècie. Uns el poden passar en fase larvària (Culiseta) donant al final unes larves de gran mida. D’altres en fase d’ou (Aedes, Ochlerotatus) que gràcies a certes adaptacions contra la dessecació del seu embolcall podran romandre dipositats en el sòl fins a diversos anys. Finalment d’altres ho passaran en forma d’adult (Anopheles), generalment femelles d’última generació, ja fecundades, que romandran en llocs arrecerats on les condicions de temperatura i humitat no varien gaire, i seran les que un cop passat aquest període desfavorable i prèvia ingesta de sang desenvoluparan la propera generació.



Espècies de mosquits presents al Delta de l’Ebre



Gènere Ochlerotatus


Gènere Aedes

  • Aedes detritus
  • Aedes mariae


Gènere Culex

Gènere Coquillettidia

  • Coquillettidia richiardii
  • Coquillettidia buxtoni


Gènere Culiseta

  • Culiseta longeareolata
  • Culiseta annulata
  • Culiseta subochrea


Gènere Anopheles

Gènere Uranotaenia

  • Uranotaenia unguiculata


Ochlerotatus caspius

Morfologia

Adult

Femella




Coloració grisenca

Alt grau d’antropofília

Gran agressivitat

Cap

Palps maxil·lars curts

Flagel antenal més curt que la probòscide

Tòrax

Escames blanques

Abdomen



Part posterior truncada amb cercs ben visibles.

Abdomen amb una banda clara longitudinal que recorre la part central de les terguites abdominals. A les vores d’aquestes terguites hi ha escames blanques.

Potes

Fèmur i tíbia jaspiades d’escames groguenques i brunes.



Tarsòmers negres, anellats de blanc en els seus extrems.

Es troben desproveïdes de pèls als garfis terminals.

Larva

Cap



Antena amb inserció d’una seda dins la primera meitat, formada per 5 o 10 branques.

Sedes frontals i mitges generalment simples

Carda

Formada per 21 escames, acabades en una espina central.

Sifó



Curt i gruixut, d’aspecte subcònic.

Pinta sifònica formada per 20 dents disposades a intervals regulars sobrepassant la meitat sifònica bassal.

Presència de dos sedes implantades a l’extremitat apical o subapical de la pinta.

La seda sifònica mesurada a partir de la seva base d’implantació no arriba a l’extremitat del sifó.

Segment anal

Protegit per la silla en la seva meitat dorsal.

Papiles anals robustes.

La durada del desenvolupament larvari varia en funció de la Tª.

Quan la salinitat supera els 20g/l de Cl-, s’observa un relentiment del desenvolupament (Sinegre, 1974). En menor grau influeix també la densitat larvària i l’aliment disponible.

Les causes de mortalitat natural poden ser molt elevades (70% de la població inicial), les temperatures molt elevades (> a 33ºC) produeixen assecament prematur i parasitisme.

La predació per gambússia no és un factor molt important. (Crivelli et Bois, 1987)

Ou

Negre i fusiforme.

Superfície rugosa.

Les femelles els dispositen en una superfície humida.

Poden resistir fenòmens de dessecació restant viables durant diversos anys.

Després d’inundar-se suren aïlladament gràcies a un sistema de xarxa tensoactiva.

Postes

Etapa molt important degut a que la hivernació es passa en fase d’ou.

Més de 10000/m2 sobre substrat humit.

La delimitació dels llocs de les postes varia en funció de la topografia del focus que condiciona el grau d’humitat i la salinitat del substrat.

Generalment aquests focus es situen entre la zona més baixa tocant a l’aigua de les basses i la més alta, que s’anomenen zones d’inundació. Els llocs més baixos estan sotmesos a unes constants inundacions, gairebé sempre submergits, i no deixen temps per a realitzar la posta, i les més altes no s’inunden gairebé mai.

L’estructura vegetal és un factor biòtic important a l’hora d’escollir el lloc de la posta (importància de la coberta vegetal) i per al manteniment d’un grau d’humitat del substrat.

Altres condicionants per a l’eclosió dels ous (a banda de la inundació) són la temperatura i el fotoperíode. Si no es donen condicions adequades d’aquests factors no es dóna l’eclosió (fenòmens de diapausa: aturament del desenvolupament a causa de factors interns (HNPC)), llavors aquests ous entren en vida latent.

La immersió dels ous indueix a l’eclosió, en èpoques favorables, de la majoria dels ous, a causa d’un increment ràpid de la concentració d’oxigen dins l’ou que es produeix gairebé immediatament quan l’ou és submergit.

Les eclosions dels ous es produeixen de forma esglaonada.

El desenvolupament larvari es completa en 3-4 dies.

Biologia

En ser un mosquit halòfil el seu hàbitat larvari es troba en basses inundades temporalment per aigües salobres.

Hivernació en fase d’ou.

Les eclosions dels adults són a finals de maig (inclòs abans) i es mantenen abundants, en punts molt concrets, fins octubre (en ocasions també se’n troben al novembre)

Les femelles poden pondre una primera vegada sense haver ingerit sang: femelles autògenes (Rioux et col., 1975). A la inversa, poden ingerir sang abans mateix de l’acoblament.

Piquen fins i tot a ple dia quan es penetra a la vegetació on estan refugiades, són molt molestes.

Les condicions climàtiques (increment de Tª i llum) fan que es desenvolupin de forma continuada les seves poblacions al llarg de tot l’estiu.

La capacitat de dispersió dels adults és molt alta, podent-se desplaçar fins a més de 10 Km en funció dels vents

El creixement dels mascles és més ràpid que el de les femelles

Després de l’emergència dels mascles (després que les femelles) la reproducció de l’espècie s’assegura per tres processos: acoblament, alimentació sanguínia i la posta.

Repartiment dels hàbitats que ocupen

Larves

Fitocenosi en Arthrocnemum fruticosum i Arthrocnemum glaucum amb presència de tapissos d’algues cianofícies

Fitocenosis d’Arthrocnemum fruticosum



Fitocenosis de Juncus amritimus, S. herbacea, S. radicans, Limonium vulgare i Carex distans

Fitocenosis d’Scirpus maritimus

Aquests resultats han permès establir una carta ecològica que permet a priori localitzar les zones de fortes produccions de mosquits a partir de l’observació del corteig florístic i de l’estructura de la vegetació.

Biotops naturals: formats essencialment per la comunitat meso-halòfila Scipeto-Phragmitetum mediterraneum, abundantment representada en estanys i llacunes salobres, també en la seva variant antropogènica, un canal de drenatge abandonat o mal conservat.

Biotopos artificials: tot tipus de canvis culturals que afectin a l’aigua: reg temporalment desviat, parcel·la irrigable, ...

Distribució en el Delta

Litoral, en basses d’aigua salobres amb sosars en estat larvari. També en la perifèria de les basses.

En fase adulta es distribueixen per tota la plana deltàica.



Anopheles atroparvus

Morfologia

Adult

Femella



Posició de repòs típica, amb l’eix longitudinal del cos paral·lel a la superfície.

Coloració fosca.

Alt grau d’antropofília.

Cap

Llargada dels palps maxil·lars igual a la de la probòscide.



Vèrtex i occipuci amb escames decurrents i falciformes, blanc cremoses en una àmplia banda coronal fosca cap als costats.

Potes

Anells àpico-femurals i tibials groguencs i menuts però visibles en totes les potes.

Relació probòscide-femur de la primera pota de 1/1.

Ala

Venes recobertes d’escames fosques que pel seu tamany i densitat formen taques, visibles a simple vista en la base i zona mitja del Sector Radial.

Mascle

Cap

Probòscide i palps de color similar a la femella.

Palps amb aspecte de rem.

Sedes nombroses i molt desenvolupades en l’extrem distal del palpòmer III, vora dorsal i ventral del IV i extrem del V.

Larva

El desenvolupament es dóna en superfícies d’aigües dolces amb important vegetació horitzontal que comporta:

  • Absència de sifó respiratori.
  • Presència de sedes palmades amb caràcter natatori en segments abdominals.
  • Capacitat de girar 180º el cap.


Antena

Recta, espinosa, lleugerament fusiforme i pigmentada en l’extrem distal.

Seda antenal inserida prop de la base, petita amb 4-8 branques poc més llargues que l’amplada de l’antena en el punt d’inserció.

Segment anal

Protegit per la silla en la seva meitat dorsal, amb espícules llargues i punxegudes en el seu marge posterior.

Papil·les anals petites i més curtes que la silla.

Ou


Forma de barca, amb la cara superior grisosa.

Disposen d’un sistema de flotació format per 13-16 costelles.

Espais intercostals llisos, sense vestigis d’estriació transversal.

Cicle anual

Hivern:

La hibernació es produeix per part de les femelles en fase adulta.

  • Febrer - març: inici de l’activitat gonotròfica.

Primavera:

  • Segona quinzena d’abril – primera quinzena de maig: es dóna la primera generació anual d’adults.
  • Maig: possiblement coexisteixen en aquest mes les femelles post hivernants i les recent eclosionades.

Estiu:

Successió de diferents generacions, per norma general són quatre.

  • Setembre: es barregen els dos tipus de femelles, les gonoactives que són les supervivents i les que presenten el fenomen de la dissociació gonotròfica que eclosionen en gran nombre després de les pluges que generalment es registren a principis de l’esmentat mes. Les poblacions de femelles del primer temps disminueixen al mateix temps que les del segon tipus comprenen la gairebé totalitat de les presents en quadres i altres refugis adequats.

Tardor:

Es dóna una disminució del nombre de larves presents als arrossars i un alentiment del seu desenvolupament degut al descens de les temperatures, malgrat tot, poden persistir fins a principis de l’hivern.

  • Les femelles es preparen per a la hibernació.

Biologia

Les femelles tenen una activitat crepuscular, podent restar actives tota la nit.

Els refugis diürns es troben en estables i galliners, o de forma més general, en quadres d’animals domèstics i també en edificacions properes als llocs on pernocten i on solem trobar també els adults hivernants.

És una espècie estenògama, assolint-se generalment el màxim de població en els mesos centrals d’estiu, sempre lligat a l’estat del conreu de l’arròs.



Comportament tròfic

Els hospedadors més importants són animals domèstics, amb molta menor freqüència l’home, excepte els casos que en absència d’animals l’home passa a ser el més important. En zones d’arrossars, on no hi ha animals, quan s’apropen persones, atreuen a les femelles que crien en els arrossars.

La capacitat de vol que tenen els permet desplaçar-se del seu medi buscant hospedadors en els nuclis habitats més propers.

En ocasions en que no hi ha mamífers, els seus hospedadors són les aus.

Hàbitats larvaris

Generalment es troben en els arrossars, en zones poc atapeïdes.

Altres hàbitats on poden aparèixer són:

Aigües dolces peridomèstiques.

Regadores, basses i dipòsits d’aigua.

Culex modestus

Morfologia

Adult

Femella



Elevat grau d’antropofília.

Activitat hematòfaga tant de dia com de nit.

Similar a Culex pipiens de mida més petita.

Cap

Palps maxil·lars curts.

Potes

Primer segment dels tarsos posteriors més curt que la tíbia.

Larva

Carda



Dents del 8è segment sense punta.

Tòrax

Sense ornamentació d’espines.

Sifó



Molt llarg. Índex sifònic que pot arribar a 6,7 quan normalment oscil·la entre 2,5 i 4,5.

Sifó amb presència de nombroses sedes.

La pinta sifònica no supera la meitat del sifó.

Característiques generals

Adults similars a Culex pipiens però de mida més menuda.



Les seves picades són molt doloroses, persisteixen vàries hores i reapareixen en noves agressions.

Es pot considerar una espècie acompanyant del conreu de l’arròs, estenent la seva població a la mateixa vegada que ho feia l’arròs en el Delta.

Hivernació en forma adulta refugiat en habitatges i llocs subterranis amb humitat i temperatura alta i constant.

Hàbitats larvaris

Preferència clara per aigües mesohalines (arrossars una mica salobres i zones litorals amb presència de Phragmites australis). En el Delta les trobem en arrossars oberts amb aigua salobre, que poden assolir temperatures de 25 a 30ºC.



Vegetació acompanyant formada per jonqueres (Schoenus nigricans o jonc negre) i altres plantes (Plantago crassifolia, Scirpus maritimus o jonca maritima).

Es troba moltes vegades acompanyant altres espècies, Aedes caspius, Anopheles atroparvus, Culex pipiens.

Culex pipiens

Morfologia

Adult

Femella



Baix grau d’antropofília.

Cap

Probòscide i flagel antenar de la mateixa llargada.

Palps maxil·lars curts.

Tòrax

Sense ornamentació d’espines.

Abdomen

Abdomen truncat a la base.

Bandes clares en posició proximal terminal de cada terguita.

Potes

Tíbia i primer tarsòmer del tercer parell de potes aproximadament de la mateixa mida.

Fèmurs i tíbies foscos per la cara anterior i esgrogueïdes per la cara posterior.

Tarsòmers negres.

Mascle

Cap

Palps més llargs que la probòscide.

Larva

Carda

Carda constituïda per 46 escames, ornada per una franja d’espines, cap de les quals sobresurt més que les altres; no tenen punxa terminal.

Sifó

Ben pigmentat, llarg i prim.



Pinta formada per 11-16 dents disposades a intervals regulars al llarg del quart basal, cadascun d’ells amb 2 o 3 denticles laterals diferenciats en la seva primera meitat.

Sifó amb 4 o 5 parells de sedes, inserides en la cara ventral excepte el penúltim parell inserit molt lateralment. De vegades en aquest parell s’hi pot trobar una seda adicional.

Segment anal

Totalment envoltat per una silla, llisa o amb algunes espinetes diminutes al marge distal

Papil·les anals ben desenvolupades, amb el parell superior més llarg que l’inferior.

Postes

En forma de barqueta, formada per nombroses agrupacions d’ous, per a assegurar la flotació.



Biologia

Hàbitats larvaris

Pràcticament tot tipus d’aigua al seu abast, des dels peridomèstics fins zones rurals: en aigües residuals, arrossars poc densos, vores de basses amb baix grau de salinitat i zones inundades per pluja o reg permanent.

Les primeres larves s’observen entre abril i maig, mantenint-se fins a novembre, mes en el que si plou en abundància les aigües s’emporten tots els llocs de cria del llit de les rieres i en general tots els hàbitats exposats a les inclemències naturals.

Comportament dels adults

Les femelles de les últimes generacions anuals entren en hivernació sense una prèvia ingestió de sang.

Els primers dies de setembre hi ha més femelles gonoactives, i els últims dies hi ha més femelles hivernants.

Els refugis es troben en edificacions abandonades, grutes, bodegues, clavegueres, o sigui, amagatalls que mantenen una temperatura respecte a l’ambiental, més baixa en els mesos inicials i centrals d’estiu, igual a la tardor i més alta a l’hivern.

La seva humitat relativa és sempre més alta que l’ambiental.

Comportament tròfic

Els seus hospedadors principals són les aus, tot i que hi ha diferents biotips amb diferent comportament tròfic: antropofília, zoofília.